Sagarra

Hi ha carrers que expliquen la ciutat millor que qualsevol llibre, i el carrer Xuclà n’és un clar exemple. Queden veïnes de tota la vida? Sí,  però poques. La gent de la ciutat, en un exercici de supervivència emocional, ha deixat de caminar per Les Rambles i els carrers adjacents, sabedora que tornarà a casa emprenyada per la falta d’identitat. Però com passa amb Barcelona mateixa, al c/Xuclà encara hi trobaran un reducte que ha resistit vents i marees, la Granja Viader, la inventora del Cacaolat.

A pocs metres d’aquest referent, ara el Sagarra torna a obrir recuperant l’esperit dels bars dels anys 70 i 80, quan tot anava més lent. La remodelació mira cap a aquella manera natural de ser bar, sense artificis i amb formes suaus. Un petit homenatge discret però ferm a una manera d’entendre la vida.

La carta segueix aquest fil: curta, afable i pensada perquè tothom hi trobi alguna cosa que li resulti familiar. Alguns clàssics d’aquelles dècades tenen un lloc destacat, perquè formen part d’una memòria que encara compartim.

En un barri en transformació, el Sagarra torna no per reinventar res, sinó per sumar-s’hi amb autenticitat: un bar que torna a ser bar, al lloc on sempre havia de ser.